El teatre més impersonal - Microrrelato

Ninetes ballen davant de mi, esquives, ni em miren, fugen espantades d'un lloc a l'altre del xicotet escenari de cartó sincer. Totes estan col·locades en fila, i esperen ordres d'algú de més dalt, que moga els fils, que siga capaç de fer-les oscil·lar, de viure un poc en el seu món artificial. Jo les observe, des de lluny, amb la seua delicada pell de porcellana, i contemple els xicotets dits lligats als fils, perquè s'enrosquen i desfan intentant agarrar alguna cosa que no aconsegueixen. Una vegada les meues pupil·les es claven alguns segons en el seu rostre, el que pareixia primorós i blanc, només es tractava d'un bast plàstic tenyit. 

Una pell que no és pell i un somriure que no riu. M'assente, desgraciada, pensant en les infaustes extremitats que les sostenien, sense poder elegir què fer ni on anar. És curiós, això d'observar la catàstrofe amb distància. No sentir els pensaments de cap dels caps, sense que s'alce la veu. Em fique dreta per anar-me'n, cansada d'aquest joc avorrit. Aleshores alguna cosa em deté, i moc el braç cap endavant, i quasi caic, però em sostenen. Són uns fils invisibles, que juguen amb mi, que porten turmentant la meua sofística pell des de fa temps. I comprenc que imaginar no serveix, potser durant un silenci, una nota o dos d'una cançó descompensada, però no puc fingir tota l'estona. No es pot deixar d'interpretar en un fal·laç teatre del qual ets protagonista.