Les originalitats, Joan Fuster | Frases

Aquest és l'últim llibre que he llegit, i el segon que comence de Joan Fuster, encara que ja tinc preparat un altre a l'estanteria. Les originalitats és considerat el primer llibre d'assaig de l'autor i abans de començar amb les frases i reflexions vull entrar en ambient ¿De què tracta el llibre? Com ha intuït qualsevol lector que vullga començar a interessar-se per aquest lletraferit podrà notar que és un personatge molt dispers, articles per ací, poemes per allà, i reflexions per tot arreu. A més, la dificultat de conéixer l'autor augmenta quan entres per YouTube ja que no trobes pràcticament cap ressenya o recomanacions fora de xerrades universitàries o documentals, està complicada la cosa.

Les originalitats té dues parts; una primera en la qual reflexiona sobre el paper de l'artista, entenent "les originalitats" com les novetats estètiques i les seues influències en la cultura. Ens trobem amb la part més personal de Fuster com escriptor, a un artista feble que reflexiona sobre el seu paper en una època en què començava a canviar de gènere. Per a una persona que gaudeix de llegir, les lletres i escriure es converteix en un llibre molt revelador.

A més, parla de la insuficiència de l'idioma per expressar-se. En definitiva, un constant diàleg entre la paraula i l'ésser humà. No només parla dels escriptors, sinó de l'originalitat humana. La segona part posa l'atenció sobre dos personatges concrets amb grans diferències: Unamuno i Maragall, en un diàleg de llengua, cultura, escriptura i alguna discussió entre ambdós. En les frases que he escollit es barregen temes diversos com podreu vore. Dit açò, comencem.

Hem glorificat, per sistema, el no conformisme, i el no conformisme, que era una de les difícils i belles virtuts de la nostra cultura, ha perdut així, en sentit de la responsabilitat i en eficàcia, el que guanya en extensió.

Algú ha dit que l'art és per a tots, encara que no tots són per a l'art

Si bé és cert que la nació pot entendre's com a realització cultural, no s'ha de pedre de vista que la cultura se sustenta en els individus, i no a l'inrevés.
(...)
Com a fet cultural, la nació té un primer sentit individual, mentre que el nacionalisme comença en el pas del fet cultural individual al col.lectiu, en el pas del text al context, que creix com a text compartit. És llavors on poden inervenir les relacions de l'imaginari amb la voluntat política, i on comencen a desenvolupar-se les relacions de poder que el poden condicionar.

És al marge d'aquest, en la petita zona lliure -lliure de moment-, que comença la singularització. Ser jo, jo per damunt de tot, jo d'allò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa l'única eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.

L'home és irrepetible: cada un de nosaltres és un exemplar únic. No n'hi ha dos que, superposats, coincidesquen, com no hi ha, diu la brama, dues fulles d'arbre en el mateix cas (...) Tots som únics, poc o molt, cadascú se sent distint dels altres.

La creació literària es produeix en tal punt: en la lluita del poeta amb la insuficiència de l'idioma.

Per a ell (Per a Unamuno), com per als pocs escriptors castellans que s'han acostat a Catalunya, aquesta només havia d'aportar a Espanya el seu treball i el seu entusiasme, i renunciar a la seua ànima i a la seua llengua.
(...)
Però la nostra història més recent, i açò que encara no és història, foren, de l'un costat i de l'altre, més unamunians que maragallians.

Aquesta (la poesia), tal com jo la veig, deixa de ser circumloqui, manera indirecta de dir, i es converteix en camí recte i expeditiu per a arribar a la cosa - una cosa que encara no estava dita i no tenia nom-un camí recte i expeditiu, però més difícil i complex.<<Poesia és l'art de dir bellament les coses...>> Hauríem de rectificar la definició: <<poesia és l'art -o la virtut- de dir exactament les coses>>.

Com no vaig pujar res de "Fuster per a ociosos" vos deixe per ací algunes frases més per acabar d'obrir boca.

<<Cal experimentar-ho tot>>, m'aconsellen. Jo renuncie a les experiències incòmodes i a les experiències idiotes. Això em desqualifica i em limita per a moltes coses, però tant se me'n dóna.

Corregir la por, la tendència a la por, seria un objectiu plausible. Començant al si de les familíes i continuant a les escoles, a les parròquies, als tebeos, a cinema (...) Si fos possible <<elevar>> un parell de generacions sense massa pors -només amb les imprescindibles-, el futur començaria a ser somrient. Començaria. No cal fer-se il.lusions: tota societat, en qualsevulla de les seues estructures viables, serà sempre conflictiva, i el conflicte comportarà violència, i la violència és l'origen de la por. Estem condemnats a la por dins a la consumació dels segles.

En mi pueblo, Sueca, no hay lugar a engaños: sabemos quién es de derechas y quién es de izquierdas. En el pueblo de cada cual, la cosa es clara. En Madrid, pueblo de los madrileños, deben saber de qué lado caen el señor Fernández de Mora, Don Roberto Reyes, el señor Ortí Bordás (...) Pero los líos municipales de Madrid, vistos desde Sueca, resultan un poco grotescos. Serían grotescos del todo si no dependiesen de ellos, de esos líos precisamente, la escuela, la contribución, el telediario, los tratados internacionales de comercio, el seguro de enfermedad, incluso la poesia lírica...Bueno, la poesía lírica no. Pero ya me entiende usted.

Mentrestant, no tinguem vergonya de declarar-ho: <<seguir vivint és una bella cosa, la més bella de totes. Viure cultivant el propi hortet, que deia el clàssic. Que és això una idea mediocre? Probablement, si. Però si la vida no és mediocritat, no sé què és.


Espere que vos hagen interessat, fins a un altre dia.